RONDALLES, TRADICIONS I HISTÒRIES FAMILIARS

ENTREVISTA sobre LA GUERRA CIVIL. (1936-1939)
Andrea Lázaro: Entrevista a la meua iaia.

La meua iaia té 85 anys i va viure en primera persona la guerra civil. Era joveneta quan això va ocòrrer, però en cara ho recorda amb bastant claretat.
Quants anys tenies?
De 10 a 13 anys. La querra va durar 3 anys, del 36 al 39.
Qué menjaveu? Passaves fam?
Jo en aquell moment vivía a Alcalà de la Vega, en la província de Conca. Allí, a Alcalà de la Vega, mai va passar ningú fam, perquè teníem porcs, fruites, i moltes, hortalisses. Però el que no hi havía era sucre. M´enrecorde que havíem de canviar sucre per ous. Una vegada van mesclar sucre amb sal, per a fer-nos-en una.
Quina roba utilitzàveu normalmente?
Les xiquetes portàvem vestits. A Villar del Arzobispo, que és on jo vaig nàixer, es portaven molt els fruncits. Els xiquets portaven una samarreta i un pantaló.
Què és el que feies durant el dia?
Anava tots els dies a agafar cogombres, creïlles… etc. També anava a netejar la roba. El que més m´agradava era eixir al carrer a jugar.
A qué jugàveu?
Jugàvem a molts jocs, per exemple, al sambori, que el jugàvem al carrer; a les agulletes, que consistia en agafar agulles amb caps de color i amb la ungla, pegar-les per a què es creuaren; altre era botar unes sobre altres; i un altre joc que no m´enrecorde molt bé com es jugava és "el roble".
Què és el que més recordes?
Bo, no tinc records molt bons de la guerra, però un molt bo va ser quan ens van assabentar que ja havia finalitzat. Un molt dolent va ser que van matar al meu oncle a la plaça del Torico.
El que més recorde van ser els bombardejos. Quan tocaven les sirenes, anàvem corrent als refugis, fóra l´hora que fóra. Com jo vivia pel mercat central i el refugi estava al soterrani del mercat, arribava molt ràpidamente. M´enrecorde que quan tocaven les sirenes, el meu pare m´agafava en braços i la meua mare s'agafava a la meua germana, i les dos ens anàvem plorant perquè no podíem portar-nos al gat, que es quedava a casa. En el refugi jugàvem a les caniques. Després, quan ens avisàmen que els bombardejos hi havien acabat, tornàvem a casa. Els meus avis no van voler anar al refugi, volien quedar.se a sa casa. Van caure moltes bombes prop de ma casa i van destruir molts edificis. Jo tenia molta por, perquè era molt xiqueta, i no entenia bé què estava passant, tan sols veia als meus pares asustats, agafant-nos
i eixint corrent, cap al refugi, i escoltant tant de soroll, els dels avions, em donava molta por. Ara m´emocione en recordar això, i encara sent la por dels bombardejos i d´estar tancada al refugi sense saber bé què hi passava.
T´enrecordes d´alguna anècdota?
Sé, crec que si. El meu pare va estar a la guerra, a Teruel. Quan ell no estava, la meua germana i jo dormíem amb la meua mare. Un dia, va entrar a ma casa un home barbut que no coneixíem, i la meua germana i jo vam començar a plorar. Al final, vam descobrir que era mom pare, que no l'havíem reconegut, i que li havien donat un permís per anar a veure´ns. Com mai havíem vist a mom pare amb barba no l'havíem reconegut.
T´enrecordes d´altra cosa que et va fer molt feliç?
Sí, que quan va finalitzar la guerra, el meu pare va tornar a Villar del Arzobispo.
T´enrecordes d´alguna cosa que li va passar a algun familiar teu el dia que va començar la guerra?
Sí, m´enrecorde que eixe mateix día la ma meua germana se´n va anar a Tuéjar per anar a una boda i que no la deixaren passar de Xelva a Tuejar. Es va quedar a Xelva amb un oncle nostre que vivia allí.
Ens pots contar alguna cosa que t´enrecordes que t´haja passat durant la guerra, alguna anècdota?
Ara que ho dius, m´enrecorde de moltes coses, però et vaig a contar la que més. M´enrecorde que un día una amiga meua i jo vam eixir a rentar la roba al riu. Quan vam acabar vam penjar la roba en uns romers i en eixe moment van començar a passar uns avions, que anaven ametrallant tot el que veien. Nosaltres creiem que podien veure la roba penjada en els romers, i intentarme desengantxar-la ràpidamente, però amb els nervis, es van quedar engantxades i no podíem, així que ens vam amagar en una cova. Desprès d´unes quantes hores, van arribar els meus pares i els meus germans, i ens
van portar a casa. Nosaltres estàvem molt espantades.
Com anomenàveu els avions negres que anaven ametrallant?
Els anomenàvem “Les Paves” perque s´asembleven a eixe animal, a les paves, per les seues ales esteses.
Vas passar molta por a la guerra?
Sí, perquè es escoltàvem els sorolls de les bombes, de les bales, dels avions… Quan va passar la guerra, tots els tancs es van retirar, i tots vam sentir una gran, gran, felicitat.

Saba Khundoo

Entrevista a la meua tia (29/3/2011) Afganistán: És un país que fa frontera amb Irán, Pakistán, Kirkistán i Rússia. És una país amb molt de fred en hivern i molta calor en estiu, té moltes muntanyes i poca vegeració, tenen collites de blat i opi i fruites de secà.No tenen aigua potable en la major part del país, ni rius ni carreteres.Gent: El 85% de la població és analfabeta, no hi ha escoles i les poquetes que hi ha són per a xics. Els xiquets des de la primera edat cuiden el ramat.No tenen quasi roba per abrigar-se del fred, per això emmalaltixen i moren amb molta facilitat.No tenen sanitat ni educació.Les xiquetes es casen o les venen amb 8 anys, per tant no estudien.Els homes que tenen diners es poden casar amb moltes dones. Això vol dir que tenir més dones i més xiquets és senyal de poder i riqueses.Exèrcit espanyol: Igual que altres exèrcits, es dediquen a fomentar la seguretat i la conformitat del poble afgà, com fer carreteres, pous d´aigua dolça, escoles... Inclús els militars van a les escoles i ensenyen espanyol tres hores a la setmana perquè tenint coneixement i cultura el fanatisme i la crueltat disminuix i el poble pensa pele seues propis judicis i no es deixen portar

Afganistan.jpg

Entrevista als avis

Laura V. Ferrer


Edat: El meu iaio, 71 anys. La meua iaia, 70 anys. Naixement: València

1.-Has viscut alguna guerra? (iaio) Sí.

2.-Quina? (iaio i iaia) La guerra civil espanyola. Va ser una guerra catastròfica, va morir moltíssima gent. Hi havia molt poca de menjar i no hi havia treball.

3.-Algun canvi polític? (iaio) Sí, el que se celebra cada quatre anys.

4.-Alguna catàstrofe natural? (iaio) Sí. La de l'any 1957, la riuada que va haver-hi a València.

VIDA QUOTIDIANA

5.- Què menjàveu normalment? (iaio) Putxeros, arròs ... Però no molt, perquè no hi havien molts diners.

6.-I què menjàveu en temps difícils? (iaio) El que es podia. Hi havia molta falta d'aliment.

7.-Com es vestia per anar a escola? (iaia) Les xiques portaven un vestidet blanc amb un llaç en la part de darrere. Els xics no usaven uniforme.

8.-Com solien vestir per anar al carrer amb 12 anys? (iaia)

Els xics amb pantalons pel genoll, i samarretes. Es vestien com podien. Les xiques amb vestits tallats a la cintura amb molt de frunzit i plecs.

9.- Quin era el teu col·legi? (iaio) Estava en el carrer de Duque de Gaeta. Era un col·legi nacional. Era de dos pisos. Pintat de blau. En cada classe hi havien uns 40-45 alumnes.

10.-Com se solien pentinar en eixos temps? (iaia) Els xics amb la ratlla al costat. Les xiques amb una cua, un llaç o una trena.

11.-Què se solia fer en el temps lliure? (iaia) Jugàvem a la corda, a la trompa... A casa, les xiques jugaven amb nines; també pintaven i retallaven. Quan es feien majors la mare ensenyava a les xiquetes a cosir i a brodar.

12.-Se solia eixir de vacances normalment? (iaia) No. Només s'eixia si tenies algun familiar en la zona de l'interior. Si no, se solia anar a la platja si es vivia en zona costanera.


El colp d'estat

Què es un colp d'estat? (Wikipedia)
Un colp d'Estat (calc del francés coup d'État) és la presa del poder polític, d'una manera sobtada i violenta, per part d'un grup de poder, vulnerant la legimitat institucional estableidaen un Estat, és a dir, les normes legals de successió en el poder vigents amb anterioritat.

Quan va succeir el colp d'Estat a València? (Wikipedia)
El colp d'Estat va succeir el 23 de febrer de 1981 a Espanya, també conegut com 23-F, va ser un intent fallit de colp d'Estat perpetrant fonamentalment per alguns comandaments militars. L'episodi del qual més conegut va ser l'assalt al Congrés dels Diputats per un nombrós grup de guàrdies civils, al comandament del qual es trobava el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, durant la sessió de votació per a la investidura del candidat a la Presidència del Govern, Leopoldo Calvo Soleto, de la UCD.

On esta la meua mare quan va succeir? Què recorda d'això?
Ma mare estava a casa d'una amiga anomenada Eva, fent un treball de Llengua Castellana. Quan, de sobte, van escoltar un soroll molt fort provinent del carrer. Van mirar per la finestra i van vore moltíssims tancs de l'ecèrcit que s'aproximaven cap al seu carrer. Anaven molt lents. Eva li va ensenyar eixe panorama als seus pares, que es van espantar tant com les xiquetes. Van passar verdader pànic fins que va eixir el rei en la televisió espanyola explicant el que succeïa.


ENTREVISTA AL MEU PARE

Javier Rodriguez


1.- Has viscut algun fet històric?
Sí, n'he viscut molts. Per exemple, la invasió de les Illes Malvines per part d'Argentina i l'enfrontament posterior amb Anglaterra, amb vaixells i avions de guerra. Al final, Anglaterra va recuperar les illes ocupades per Argentina, però l'enfrontament va costar la vida de 650 militars argentins i 250 britànics.
També he viscut la caiguda de Mur de Berlín, que separava al llarg de 45 km la ciutat de Berlín, la part de la Replública Federal Alemanya de la Replública Democràtica Alemanya. Aquest mur va romandre des del 1961 al 1989.
Un altre fet històric d'importància que he viscut va ser l'intent de cop d'estat a Espanya el 23 de febrer de 1981. Un grup de guàrdies civils van assaltar el Congrés dels Diputats durant la votació de la investidura del que anava a ser el nou president de govern Leopoldo Calvo Sotelo.

2.- Quines diferències trobes entre els jocs d'ara i els vostres quan éreu petits?
Hi ha moltes diferències. Quan jo era petit els jocs eren gairebé sempre amb els amics al carrer: a la trompa, a les boles, a l'amagatall,... i també jugava amb els meus pares quan plovia i no podia sortir al carrer, jugàvem a les cartes, al veig veig, al parxis,...No obstant això, ara són jocs més individuals i amb màquines.

3.- Ha canviat la forma de menjar?
Sí molt, abans ens assèiem tots a la taula i començava a menjar primer el major i després podíem començar els altres. A més, es posava el menjar en un recipient del qual menjàvem tots; s'utilitzava molt la navalla i molt poc la forquilla. Els menjars es feien al foc amb llenya, i el pa era rodó i gran.

4.- A quina edat es podia sortir a soles al carrer?
Abans fèiem la vida gairebé tota al carrer, les hores les passàvem al carrer, sobretot els que vivíem en pobles. Sortíem del col·legi, agafàvem un tros de pa i qualsevol cosa i ens anàvem a berenar al carrer. Només tornàvem a casa a l'hora de menjar o per a sopar. Els deures els fèiem molt ràpids per eixir ràpid amb els amics.

5.- A on us banyàveu a l'estiu?
Jo vivia en un poble petit de l'interior, a la província de Ciudad Real i l'única forma de banyar-nos era anar a una piscina petita o ens portava el meu pare amb cotxe al riu Guadalmena, que estava a 12 km del poble.


ENTREVISTA d'Andrea Lázaro : LA GUERRA CIVIL( 1936-1939 )

Entrevista feta a la meua àvia.

1. Vas viure alguna guerra?

Si, la guerra civil.

2. T´enrecordes de moltes coses?

No, no moltes, perquè jo tenía en eixe momento 4 o 5 anys.

3. De què t´enrecordes?

El que més recorde van ser els bombardejos. Quan tocaven les sirenes, anàvem corrent als refugis, fóra l´hora que fóra. Com jo vivia

pel mercat central i el refugi estava al setaerrani del mercat, arribava molt ràpidamente. M´enrecorde que quan tocaven les sirenes, el meu pare

m´agafava en braços i la meua mare s'agafava a la meua germana, i les dos ens anàvem plorant perquè no podíem portar-nos al gat, que es quedava

a casa. En el refugi jugàvem a les caniques. Després, quan ens avisàmen que els bombardejos hi havien acabat, tornàvem a casa. Els meus avis

no van voler anar al refugi, volien quedar.se a sa casa.

Van caure moltes bombes prop de ma casa i van destruir molts edificis.

Jo tenia molta por, perquè era molt xiqueta, i no entenia bé què estava passant, tan sols veia als meus pares asustats, agafant-nos

i eixint corrent, cap al refugi, i escoltant tant de soroll, els dels avions, em donava molta por.

Ara m´emocione en recorder això, i encara sent la por dels bombardejos i d´estar tancada al refugi sense saber bé que hi passava.

4. T´enrecordes d´alguna anècdota?

Sé, crec que si. El meu pare va estar a la guerra, a Teruel. Quan ell no estava, la meua germana i jo dormíem amb la meua mare.

Un dia, va entrar a ma casa un home barbut que no coneixíem, i la meua germana i jo vam començar a plorar.

Al final, vam descobrir que era mom pare, que no l'havíem reconegut, i que li havien donat un permís per anar a veure´ns .

Com mai havíem vist a mom pare amb barba no l'havíem reconegut.

Ja no m´enrecorde de res més, era molt xicotiua.

Tots vam ser molt felinos en descobrir que la guerra havia finalitzat.


Belén Escartí

Belem.jpg
Bétera és un municipi de la Comunitat Valenciana situat a l'est de la comarca Camp del Túria. En eixa mateixa localitat els meus iaios van tindre durant 70 anys una masia molt gran, amb dues cases. La casa principal era on vivien els meus iaios i mon pare i els seus germans de xicotets, i en la casa de darrere s'allotjaven els convidats. Quan mon pare i els seus germans es van fer majors i van formar famílies, a l'estiu i els caps de setmana, dormíem tots en la casa de darrere. Tinc molt bons records d'eixos estius, i sempre hi havia gent en la piscina o pels jardins. La casa de darrere era del S.XVII, i la cridaven la casa del capellà, ja que en ella havia viscut un capellà a finals del S.XIX i principis del S.XX. Aquesta casa tenia una bonica capella en què vam ser batejats quasi tots els néts (som 11 néts), i després el convit se celebrava en el jardí. Tota la família sempre ha contat que eixa casa estava encantada, que passaven coses estranyes, i la veritat és que jo tinc el record d'una casa molt antiga, que tenia un aire misteriós. Una de les històries de què més me'n recorde, és que contaven que la meua cosina Blanca, quan era un bebé i estava al bressol, va desaparéixer del primer pis i va aparéixer al bressol en el tercer pis. Sempre m'he preguntat el per què, quins esperits viurien allí. I algú em va contar que en la Guerra Civil el capellà va morir tirotejat dins d'eixa casa per motius polítics, i que van morir altres dues persones més. És una història un poc sanginolenta, però de totes maneres guarde un boníssim record d'aquella casa.

Mariami Sopromadze
Aquesta història transcorre del 1941 fins al 1944, me la va explicar el meu avi: el seu pare va participar en la 2 ª Guerra Mundial com a metge. Treballava a Rússia, però ell era georgià i el seu país formava part de la URSS. Un dia, en una batalla hi va haver una lluita entre russos i alemanys, van haver molts molts ferits i al meu besavi li va tocar salvar-li la vida a un home del bàndol contrari.
Després d'haver-li salvat la vida a l'alemany, que era de les SS, aquest li va regalar l'anell que portava com a senyal d'agraïment.
images.jpg

Guerra entre Iran i Iraq

Saba Khundoo

La guerra entre Iran i Iraq va començar l´any 1979, una guerra que va durar 10 anys i va deixar 2,5 millons de morts d´ambdues parts. Ma mare tenia en aquell moment 10 anys. S'enrecorda molt bé perquè va passar la seua adolescència en esta guerra.

Al principi, la guerra estava en la frontera d'Iran amb Iraq i a poc a poc va arribar a altres ciutats fins a la capital d´Irán, Teheran. Encara recorda dels bombardejos i les sirenes quan avisaven que havien d´anar als refugis. Que esgarrifós! Després de les sirenes, anaven corrent als refugis que estaven sota terra amb una ràdio, una botella d´aigua i quelcom per a abrigar-se, i després un silenci.

Se sentien als avions, els mísils, les bombes que anaven caient i el soroll espantós de les sirenes. A saber on ha caigut aquesta vegada! De seguida se sentien les ambulàncies i els bombers.

Tots pegats a la ràdio sense llum, sense aigua i sense telèfon. Tots preocupats per les seues famílies fins que acabe la situació. Tardaven d´1 hora a 2 hores. Això va durar 9 anys i l'ha marcat molt. El soroll de les sirenes i els bombers l'espanten.

Cicló

En l'illa Mauricio, que es troba a l´oceà Índic no hi ha catàstofres naturals excepte els ciclons. L'època del cicló durava normalment des de desembre fins a abril (allí desembre és estiu i abril és tardor).

Cada 5 anys hi ha un cicló molt fort que pot causar danys per a l´illa com: la caiguda d´arbres, inundacions... Causava molts danys, especialment en l'agricultura, a les canyes de sucre que és el producte principal de l´illa.

Els vents bufen fins 200 km/h i poden durar fins a 2 o 3 dies causant danys en la xarxa telefònica. La població sempre estava advertida pel la ràdio i la televisió per a saber la distància que hi havia entre el cicló i la illa. Normalment, les persones es preparaven protegint les cases que antigament eren de fusta, comprant reserves de menjar i candeles, perquè durant el cicló no hi havia llum. Tampoc no era recomanable eixir al carrer perquè era molt perillós. La gent estava al costat de les ràdios per a seguir el camí del cicló.

Després del cicló sempre cal netejar els carrers perquè han caigut molts arbres i també cal reparar la xarxa elèctrica i telefònica. Normalment ,si el cicló és fort, es tarda una setmana fins que torne la llum i l'aigua.


El colp El colp d'estat

(3-2-1981)


Andrea Lázaro

Ma mare quan va ocórrer el Colp d´Estat tan sols habia estat cinc mesos a Espanya. Al dia següent del Colp d´Estat, tenia un examen, perquè en aquell moment estudiva COU, als 17 anys. Quan va arribar li van dir que s'havia suspés l´examen, perquè no hi havia anat quasi gent, ja que no estaven molt segurs sobre si ja havia acabat o no el que estava passant.
Mon pare, eixe dia, el dia del Colp d´Estat, anava a l´escola d´idiomes, per estudiar anglés. La seua germana tenia una classe abans que ell i quan va eixir, li va dir que se suspenien les classes, ja que hi havia un Colp d´Estat. Quan el meu pare va arribar a sa casa va amagar en el seu estudi pegatines i llibres que anaven en contra de la dictadura, per a què no els veiera ningú que entrara a sa casa. Quan el Colp d´Estat va finalitzar, mon pare va tornar a traure les pegatines i els llibres.

Carla Trigo Guzmán 1ºC
Eixe dia ma mare estava al col·legi, tenia 10 anys, era per la vesprada. Aleshores, els professors els varen dir a tots els alumes que se n'anaren a les seues cases i que pel camí no es distragueren. Ma mare va arribar a casa molt prompte i eixa nit recorda que no hi havia televisió, només posaven música clàssica. Tota la informació es rebia per la ràdio. El gorvern va decretar l'estat d'alarma, que volia dir que la gent no es podia reunir al carrer en grups de 2 o 3 persones. Ma mare estava molt espantada perquè veia des de la seua finestra els tancs que passaven per l'avinguda del port. També recorda que a l'endemà tota la gent anava a comprar menjar en grans quantitats perquè pensaven que s'acostava una guerra, i s'anaven a quedar sense menjar, els prestatges dels supermercats estaven buits, s'acabà la llet, els ous... Però, finalment, tot es va quedar en un ensurt.

Sara San Nicolás 1ºC.
La meua mare estava al col.legi, després va eixir correguent, i una dona d´una paradeta li va dir que se n'anara ràpid a casa. Quan va arribar, estava la seua àvia.
Va vore els tancs per l´Avinguda Campanar, que venien de la casernal de Paterna.
Al dia següent, ma mare va anar al col.legi pèro la professora no els va donar classe perquè estaven oint la ràdio tot el dia per a vore què passava.
A la seua classe entraven molts professors i parlaven en veu molt baixa.

Rocío Serrano
En aquell moment ma mare tenia vint-i-un anys i mon pare vint-i-sis.
Ma mare estava treballant a la sabateria quan el cap del comerç va tancar la tenda per la situació i tots els ajudants se’n van anar a casa.
Mon pare estaba en l’atur i va recollir a ma mare a la tenda i se’n va anar a casa. Poc despres, la meua àvia va cridar per a vore com es trobaven i li va dir a ma mare quea anaren a sa casa. La meua àvia estava molt espantada. Com hi havia toc de queda decidiren no anar, per si pel camí els agafaven els militars ja que ells vivien a l´avinguda del port que estava tota plena de tancs amb militars.
Al dia dia següent tot va quedar com un ensurt per als ciutadans.

La guerra civil

Quan van ocórrer els fets, les meues àvies tenien 13 i 20 anys, estaven a ca Maria, la millor amiga de la meua iaia. Quan van sentir els bombardejos, la mare de Maria es va posar molt nerviosa i va agafar a les xiquetes i es va reunir amb la meva besàvia. Com el pare de les meues àvies no volia amagar-se al refugi, al qual la majoria del poble anava, les dues families se’n van anar al refugi particular de la tia de l´altra amiga de l’éscola.
La guerra va durar tres anys i passaven molta fam, només menjaven un sac d’arròs i pa fabricat amb corfa de les taronges al mes, i mig litre d´oli a la setmana .
Per passar el temps, la meua àvia i els seus germans i germanetes jugaven amb alguna piloteta que hi havia al refugi. Ma tia, al tindre vint anys, treballava i hi anava tots els dies encara que hi havien bombardejos per tots els costats. La meua besàvia no volia que anara a treballar perquè no volia que li passara res.



Nouruz (el nou dia)

Saba Khundoo

Des de fa milers d´anys, la festa de l'Any Nou iranià, anomenat Nouruz, se celebra el 21 de març de cada any (20 de març en els anys bixests), equivalent al 1r del farvardín, primer mes del calendari iranià.

El Nouruz és una de les festes iranís de major arrelament. Per a la cerimònia es prepara el Halt Sense (set esses), consistent en unes toballes esteses al sòl o sobre una taula, amb el llibre sagrat l'Alcorà, la Bíblia, la Tora i l’Avesta, successivament per a seguidors de l'Islam, el Cristianisme, el Judaisme i el Zoroastrism, espills i flors, ous pintats, aigua amb pètals de flors. A més de set elements el nom dels quals en farsi o persa comença amb el fonema [s], com ara pomes (sib), vinagre (serqué), monedes (sequé), bvlat o llentia germinats i frescos (sabcé), alls (sir), xile pic (somag), i peixos (samak, terme árabe).

Els ornaments del Saft Sense simbolitzen la divinitat, vida, verdor, llum, prosperitat, alegria i salut. Durant els cinc dies de festes de l'any nou, es realitzen visites familiars i als amics. Totes de manera recíproca, i en elles s'atén a les visites amb fruita fresca, fruits secs (avellanes, ametles, pistatxos, prunes...), pastissos i dolços, te i café, entre d’altres.



Taula_any_nou.jpg


[[#_ftnref|[1]]] El zoroastrisme, mazdaisme o mazdeisme (culte d'Ahura Mazda) era la religió dels antics perses abans l'arribada de l'islam, basada en la doctrina predicada per Zoroastre a l'Iran. Actualment la segueixen encara els anomenats parsis.

El zoroastrisme va substituir el politeisme indoeuropeu per un monoteisme estricte, fonamentat en la saviesa moral: l'entitat creadora suprema (Ahura Mazda o Ormazd) engendrà l'esperit del bé o principi de la Veritat (Spenta Mainyu) i l'esperit del Mal o principi de la Mentida (Angra Mainyu o Ahriman). Tots dos tenen els seus corresponents seguidors, sovint divinitats anteriors lleugerament transformades. Lluiten eternament pel domini del món i sobretot per a convèncer l'ésser humà, l'únic amb llibertat per triar, perquè segueixi un camí o l'altre. Aquest combat acabarà a la fi dels temps amb el triomf del bé i una purificació general pel foc.

El zoroastrisme mantingué restes de l'antiga religió iraniana, com per exemple el paper central del foc i la llum (que esdevenen símbols del bé). Posteriorment, però, va esdevenir una religió ritualista on s'hi van afegir elements jueus i budistes, i la seva essència monoteista es va anar diluint fins a convertir-se en una concepció quasi absolutament dualista.

L'//Avesta// és el conjunt de llibres sagrats d'aquesta religió, si bé només se'n conserva una part molt fragmentària.

Iran_Noruz[1].jpg


La riuada de 1957

Aida Pérez
riuada1-1.jpg

Quan la meua àvia tenia desset anys va viure en primera persona la riuada de l’any 1957. Aquesta riuada va começar a la matínada del 13 d’octubre, encara que la riuada gran va ser el dia 14. Vora les onze de la nit a la ràdio van escoltar que es preveia una riuada i un grup d’hòmens, el meu avi era un d'ells, va anar a comprovar el nivell d'aigua en el riu i van poder veure que estava prou crescut. Ja quasi tapava els arcs dels ponts i arrossegà canyes, arbres, animals morts…
A la una de la matinada brotaren els albellons i tots el que vivien en les plantes baixes van anar-se'n a cases d' alguns amics o familiars. A casa de la meua àvia arribaren a viure com podien tres famílies. Durant tot el dia el riu va seguir creixent fins arribar a mes de metro i mig. Des de l'estació es podien veure flotar les pileres de travesses dels raïls del tren. Al dia següent, prop de casa de la meua àvia es va produir un incendi en una fàbrica anomenada Foret, on feien aigua oxigenada i on, a més a més, gastaven grans quantitats de cautxú.

A migdia va baixar un poc nivell d'aigua, però a la vesprada tornà a pujar el nivell d'aigua. Al dia següent començà a baixar el nivell de l'aigua i ja no tornà a pujar, la riuada havia acabat però encara quedava el pitjor, ja que les destrosses de l'aigua van ser enormes. Van anar els militars a donar de menjar els xiquets i a ajudar en la neteja de cases i la retirada de fang i enderrocs. Esta feina va durar més de dos setmanes senceres. Les pèrdues a casa de la meua àvia no van ser inexistents, ja que vivien en un tercer pis i l'aigua no arribà, però a la fàbrica de llimonà que tenien van notar les conseqüències de la riuada. La maquinària estava tota espatlada.

A casa de la mare del meu avi sí que va entrar l'aigua i no van poder recuperar quasi res; mobles, records, tot es va perdre. Econòmicament van donar algunes ajudes entre dotze mil i quatre mil pessetes per poder comprar part del que s'havia perdut.

riuada2-1.jpg





Història dels meus avis

Eva Quilis

Aquesta història que vaig a contar tracta sobre la riuada que va ocórrer a València a l’any 1957.

El meu avi Ximo era un jove que acabava d’arribar del poble on vivia, Biar, a la ciutat ja que no tenien treball, amb tres germans, sense pare i amb una mare molt treballadora. La mare del meu avi treballava com a portera en un gran edifici del centre, a Colon, per aquest motiu els cinc membres de la família vivien a la porteria de l’edifici. Aquesta xicoteta vivenda es trobava a la part més baixa de l’edifici; per això aquella desoladora riuada va fer que ho perderen tot. Una de les germanes, Lola, estava a punt de casar-se i totes les coses, el vestit, les joies, els regals per sa casa, és a dir tot, va quedar soterrat sota l’aigua i el fang. També van perdre tot els diner estalviats ja que els tenien a casa. L’aigua arribava cap al sostre i la mare del meu avi va haver d’escapar per la finestra. Uns veïns els van deixar sa casa mentre que ells netejaven la porteria que estava plena de fang.


La Riuada de València de 1957
Sara García Abiétar

La meua àvia Amparo m’ha contat que la Gran Riuà, va ser l'última inundació del Túria a la ciutat de València i va ocórrer el 14 d'octubre de 1957, quan el riu es va desbordar com a conseqüència de les fortes pluges. Van ser dues crescudes, la primera de matinada i la segona, més violenta encara, a les dos del migdia. La causa d'aquesta gran riuada van ser les pluges torrencials que van caure els dies 13 i 14 d'octubre pel riu Túria. La riuada arribà a altures de més de tres metres en punts del centre de València i molts edificis van ser afectats greument. També van haver moltes pèrdues humanes. La meua àvia m’ha dit que va passar molta por, ja que no hi havia espai suficient per a la gent, la gent que vivia en les plantes baixes, se'n va anar a les cases dels seus amics o família. La gent va perdre moltes coses, records, mobles...

Victor Pascual
Noguera_d'Albarracín.jpg

Aquesta història me la va contar el meu iaio. El que vaig a explicar és una història real, ja que les persones que són anomenades van viure en el meu poble (Noguera d’Albarracín, Terol) i al voltant.

Això era un pastor, el qual estava amb la seua dona. Un dia que ell se’n va anar a treballar, la seua dona va estar en sa casa amb el seu amant. En això l'home va arribar abans i els va veure als dos. El primer que va fer va ser posar-se molt furiós ja que va veure com la seua dona tenia un amant secret, després va matar-los als dos amb la seua escopeta. Els veïns alertats pel soroll van anar a veure què havia ocorregut i ell va fugir a la muntanya.

La policia va posar-se al càrrec del crim amb una recompensa inclosa però van passar els anys i no es va saber res d'ell. Al cap d'uns anys, un pastor al qual l'havia agafat la pluja i va anar a cobrir-se en una cova el va reconéixer. Ell li va dir que no diguera res a ningú ja que si no començarien a parlar una vegada més sobre ell. Li va donar de menjar i va desaparéixer.

Finalment, va ser abatut per un veí d’un altre poble que el va veure bevent aigua en una font.


Cristina Morales

La_Solana.jpg

Açò que vaig a contar és una llegenda del meu poble, La Solana (Ciutat Real), que s'ha trasmés de generació en generació.

La història comença amb un pastor que cuidava de les seues ovelles en una muntanya. Aquesta muntanya es troba pròxima a les Llacunes de Ruidera, província de Ciutat Real, en un lloc anomenat "El Castell". Un dia, quan estava donant de menjar a les seues ovelles, va aparèixer una resplendor al cel. Totes les ovelles van fugir molt espantades, i el pastor va tirar-los una pedra amb una honda. Aquest resplendor era la Verge, que li va dir al pastor que no tinguera por.

En commemoració d'aquest fet la Verge passa quatre mesos a la Solana, localitat d'on era el pastor, quatre mesos al Castellm, on es va erigir una ermita i quatre mesos a Argamasseta d'Alba, per ser aquesta el municipi a què pertany l'ermita. A més, la imatge de la Verge, simula en la galta dreta un cop per una pedra, com la que li va donar el pastor. El 8 de setembre de tots els anys, els veïns de la Solana fan una romeria de matinada per a portar-se a la Verge, que eixos dies es troba al Castell, a la Solana. La romeria dura un cap de setmana i és molt divertida.

Iker Gallego

A València hi havia un estudiant de medicina que no acabava mai la carrera a pesar de ser intel·ligent i no li faltava més que una assignatura amb la qual sempre ensopegava. I açò per culpa seua, ja que s’ho passava molt bé en la capital, on no faltava mai a cap classe de diversió, en perjudici dels estudis, en els quals no donava colp. Però eixa conducta era intencionada perquè Joanet -eixe era el seu nom- sabia que en acabar la carrera hauria d’anar-se'n a un poble a exercir la professió de metge, entremig de gent senzilla, i canviaria la bona vida que es donava en la capital, per una altra vida més monòtona i sense diversions. Per això, quan venien els exàmens ,o no es presentava, o si se presentava li donaven carabasses.
Joanet, des que faltaren els seus pares estava a càrrec d’un oncle que feia de tutor i li pagava la carrera. Aquest oncle, estava un poc escamat de vore que el seu nebot no acabava mai la carrera i li preguntava com era que no aprovava mai l’assignatura que li quedava. Joanet responia que ell sempre contestava en els exàmens, però que el professor li tenia mania i no l'aprovava mai.
El tio de Joanet, que per cert tenia molt mal geni, no estava massa conforme en el que li deia el seu nebot, i estava fins la coroneta de vore que passaven els anys i el seu nebot no acabava mai els estudis. Un dia li va parlar claret: aquest any, Joanet, jo aniré personalment a vore com t’examines, i així sabré si contestes o no a les preguntes que et fan. Joanet, en conèixer la determinació de son oncle va pensar: ací cal inventar alguna cosa per a evitar les bastonades de mon oncle, perquè jo no estic disposat a deixar València i anar- me’n de metge a un poblet. Què faré? I, pensat i fet, enginyós com tots els estudiants, se’n va anar casa del professor, qui el va rebre amb eixa simpatia secreta amb què els professors solen mirar els estudiants.
L'estudiant va ser franc: senyor professor - va dir -, jo no vinc a demanar-li que m’aprove, sinó tot el contrari: vull que em torne a suspendre. Només vull que mon oncle veja que jo sí que conteste en els exàmens, perquè si no conteste, com és tan violent, em donarà una pallissa que em baldarà. El professor es va fer càrrec de la situació i, molt amable, li va triar una lliçó del programa per a què se l’estudiara, dient que era la que li preguntaria. I a continuació el va acomiadar amb una encaixada de mans.
Per fi, va arribar el dia dels exàmens, i el nostre estudiant va comparèixer davant del tribunal. A una indicació del president es va seure i va obrir el programa. El professor el va reconèixer i, recordant la seua promesa li va dir a Joanet: lliçó tretze. L'alumne començà a girar pàgines del programa, avant i arrere, repetint "lliçó tretze, lliçó tretze,.. els ossos del cos humà, els ossos del cos humà.." El professor en vore'l tan torbat li va dir: no es eixa la lliçó en que vàrem quedar? I Joanet ingènuament contesta: Sí, senyor professor, però es que mon oncle no ha vingut.

EL MORT QUE ESTAVA VIU

Elena Carmen
Hi havia una vegada un jove que vivia en una família modesta. Una de les seuesaficions era la música i des de xiquet va aprendre a tocar l'acordió. Quan va donar el seu primer concert va ser un èxit i amb els diners que va guanyar es va posar les tecles d'or. Després d'una setmana, en el segon concert ja no va arribar perquè va tindre un accident amb el cotxe. Al conductor no li va passar res però ell va entrar en coma i com en aquells temps no existien recursos mèdics van dir que estava mort. La seua família el va soterrar i tot.
Com li agradava tant la música, els pares li van posar l'acordió al seu costat en el sepulcre. A la nit, dues persones van decidir desfer-se d'ell i robar l’acordió. Després que van apartar tota la terra. Un d'ells decideix agafar l'acordió però se’n van anar corrent perquè el mort començà a parlar. El mort es va alçar i va agafar l'acordió i se'n va anar cap a sa casa. La seua esposa i els xiquets es van espantar terriblement, no li van deixar entrar a casa pensant que era un esperit. Al matí es van trobar amb tota la història. L'home va viure durant molts anys.

Alicia Duato


L'únic que he pogut esbrinar ha sigut una història real que va ocòrrer en el meu poble, i que des que va passar això han hagut de canviar algunes normes.
Un dia una xiqueta es va enfadar amb els seus pares. Li va molestar tant que quan son pare se’n va anar amb el seu germà a passejar va aprofitar i va pujar al campanar de l'església del meu poble i d'allí dalt es va tirar. No van poder fer res per ella. Al ser un poble i xicotet es va assabentar tot el món i quan la gente anava al cementeri sempre deien: “esta és la xiqueta que es va tirar”, “aquesta és”. I coses així. La seva família quan es va donar compte van haver de llevar la foto de la xiqueta de la seu làpida. Des d’aquell dia ja no deixen pujar dalt al campanar".


La meua rondalla
external image clip_image002.png
Andrea Gomez
En l'època de la Conquesta, en què l'ambició dels colonitzadors no sols consistia a fundar poblacions sinó a descobrir i sotmetre tribus indígenes per a apoderar-se de les seues riqueses, va eixir de Santa Fe una expedició rumb al riu Magdalena. Els indis guies van descobrir un poblat, el cacic del qual era una jove fornit, bell, arrogant i valent, a qui els soldats van capturar amb maltractaments i després va ser conduït davant del conquistador. Este el va aclaparar a preguntes que l'indi es va negar a contestar, no sols per no entendre espanyol, sinó per la ira que el devorava.

El capità en actitud altiva i superba, per a castigar el comportament del nadiu va ordenar amarrar-lo i assotar-lo fins que confessara on guardava les riqueses de la seua tribu, mentrestant aniria a preparar una correguda per la contornada del sector. La filla de l'avar castellà estava observant des de les finestres de les seues habitacions amb ulls d'admiració i amor contemplant a aquell colós, prototip d'una raça forta, valerosa i noble.
Tan prompte com va eixir son pare, va anar a pregar entendrida al botxí perquè cessara el cruel turment i el posaren en llibertat. Eixa súplica, que no era una orde, no podia acceptar-la el vil soldat perquè coneixia perfectament el caràcter enèrgic, intransigent i irascible del seu superior. No obstant això no va poder negar-se al prec dolç i planyívol d'eixa xiqueta encantadora.
La jove espanyola d'uns quinze anys, d'ulls blaus, ostentava una llarga cabellera daurada, que més pareixia una capa d'artiseda groga per la finor del seu pèl. La bella dama mirava ansiosament el jove cacic, fascinada per l'estructura hercúlia d'aquell exemplar semisalvaje.
Quan va quedar lliure, ella es va acostar. Amb dolçor de dona enamorada el va atraure i se'n va anar a acompanyar-lo per la senda, endinsant-se entre l'espessor del bosc. L'atordit indi no entenia aquell tracte, al veure’s tan prop, ell es mirà en els seus ulls.
Ja lluny de les mirades de son pare el va detindre i allí el va besar apassionadamente. Commoguda i animosa li va manifestar el seu afecte dient-li: Fugim!, Porta'm amb tu, vull ser teua.
El danyat amistançat atret per la bellesa angelical, rara entre la seua raça, va accedir, la va alçar intrèpid, va córrer, creuant el riu amb la seua amorosa càrrega i es va refugiar en la cabanya d'un altre indi amic seu, el qual el va acollir fraternalment. Els va subministrar materials per a la construcció de la seua cabanya i els va proporcionar aliments. Allí van viure feliços i tranquils.
Una índia veïna, coneixedora del secret de la jove parella i sentint-se desdenyada per l'indi, va optar per venjar-se: va escapar a la fortalesa a informar el conquistador el parador de la seua filla. Excitat i violent el capità, va córrer al lloc indicat per l'envejosa dona a desfogar la seua ira com a verí mortal. Va ordenar els soldats amarrar-los al tronc d'un arbre de la vora del riu. Mentrestant, el xiquet li era arrabassat brutalment dels braços de la seua tendra mare.
El iaio li deia al xicotiu: ¡morirás indi!, no vull descendents que taquen la meua noblesa, la teua no eres de la meua estirp, furiós se'l va entregar a un soldat perquè el tirara al corrent, davant de les mirades desorbitades dels seus martiritzats pares, els quals feien esforços sobrehumans dp rsoltar-se i llançar-se al cabal immens a rescatar al seu fill, però tot va ser inútil.
Després el martiri del conquistador per a turmentar a la seua filla, humiliar-la i portar-la submissa a la fortalesa. L'indi va ser decapitat davant del seu jove consort que cridava planyívolament. Finalment la van deixar lliure a ella, però, embogida i desesperada per la pèrdua dels seus dos amors, cridant al seu fill, es llançà al corrent i es va ofegar.
La rondalla conta que en les nits tranquil·les i estrelades se sent una cançó tendra i delicada, tal pareix que sorgira de les aigües. La bonica rossa que continua buscant el seu volgut fill pels segles dels segles, és la MARE de l'AIGUA. La deessa o divinitat de les aigües; o l'ànima turmentada d'aquella mare que no ha aconseguit trobar el fruit del seu amor.
Per això, quan la desesperació arriba fins l'extrem, la iracunda deessa puja fins a la font del seu poder, fa tremolar les muntanyes, s'enfanguen els corrents tornant-les putrefactes i ocasionant pústules als que es banyen en aquelles aigües enverinades.

Aquesta rondalla és de les regions del Tolima i Antioquia a Colombia. Encara que jo soc de la regió del cauca, al estar molt prop s’escoltaven.
I la bibliografía és : www.mitos y leyendas colombianas.com.