Projecte Dones i literatura

romina_tracchia-línia_del_temps.jpg

Escriptores seleccionades pel grup 4 ESO B /

Linia del temps de Romina Tracchia

  1. Mercè Rodoreda-1908-1983
  2. Isabel Clara Simó-1943
  3. Carmen Miquel-1945
  4. Josefa Contijoch-1940
  5. Rosa Mª Arquinbau-1910-1991
  6. Maria Beneyto-1925-2011
  7. Maria Ibars-1905-1982
  8. Matilde Llòria-1912-2002
  9. Beatriu Cibera-1914-1995
  10. Pepa Guardiola-1953
  11. Isabel Garcia Canet-1981
  12. Gema Pasqual-1953
  13. Maria Aurèlia Capmany-1918-1991
  14. Maria Vernet-1907-1974
  15. Caterina Albert-1869-1966
  16. Mercè Company-1947
  17. Carme Riera-1948
  18. Rosa Sanchis-1966
  19. Esperança Camps Barber-1964
  20. Dolors Monserdà-1845-1910

Escriptores seleccionades pel grup 4t ESO C

LÍNIA DEL TEMPS realitzada per Ana Camacho Arnáiz
  1. Línia_temps_dones.jpg
    Línia_temps_dones.jpg
    1. - NURIA AÑO (1973)
  2. - FINA ANGELS (1956)
  3. - MARGARIDA ARITZETA (1953)
  4. - CARME ARNAU (1944)
  5. - SILVIA ALCANTARA (1944)
  6. - ISABEL-CLARA SIMÓ (1943)
  7. - NURIA ALBÓ (1930)
  8. - CARME GUASCH (1928)
  9. - MONSERRAT ABELLÓ (1918)
  10. - CONCEPCIÓ GONZALEZ (1914)
  11. - MERCÉ RODERA (1908)
  12. - MONSERRAT ROIG (1946)
  13. - CARME RIERA (1949)
  14. - MARIA AURELIA CAPMANY (1918)
  15. - GEMA PASCUAL (1967)
  16. - MARIA MERCÉ MARÇAL (1952)
  17. - ROSA MARIA SERRA (1962)
  18. - ANA MURIA I ROMANI (1909)
  19. - TERESA BROSETA (1963)
  20. - MARIA BENEYTO (1925)
  21. - BEATRIU CIVERA (1914)
  22. - MATILDE LLÒRIA (1912)
  23. - CARMELINA SÁNCHEZ CUTILLAS (1927)










    • Per fer les activitats sobre el text expositiu, obriu el següent pdf:

TEXT EXPOSITIU 4t ESO.pdf
TEXT EXPOSITIU 4t ESO.pdf
TEXT EXPOSITIU 4t ESO.pdf
  • Envieu textos escrits i protagonitzats per dones i fotografies en jpg de les obres i de les escriptores seleccionades.

Feu una línia del temps on apareguen les dones seleccionades. Podeu fer-les amb els programes: http://www.dipity.com/
X-timeline, Capzles, Time Rime, TimeGlider, Preceden o Our Timelines.
Exemples de línies del temps:
http://www.cap-sciences.net/virtualsth/frise.htm



10N: Homenatge blogaire a Montserrat Roig, pel 20 aniversari de la seva mort:


"L’única droga que no et mata —encara que et faci emmalaltir—, l’únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l’únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector/lectora posseeix les paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat. Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria [...].
Cal recordar, cal evocar, no hi ha art més temporal que la literatura. Podem emmalaltir amb el record però potser, al final del llarg i lent procés de l’escriptura, descobrirem que hi ha alguna cosa, que hi ha algú, a l’altra banda, que encara batega, que encara existeix."
external image Montserrat++Roig4.jpg
external image Montserrat++Roig4.jpg

#20aniversariMRoig
El 10 de novembre farà 20 anys que va morir Montserrat Roig. Un cop més, des de la catosfera, volem fer-li un homenatge conjunt.

Si voleu fer-ne un seguiment al Twitter, podem fer servir el hastag #20aniversariMRoig.

gema_pascual_i_escriva_(2).jpg
gema_pascual_i_escriva_(2).jpg
gema_pascual_i_escriva.jpg
gema_pascual_i_escriva.jpg
maria_merce_marçal.jpg
maria_merce_marçal.jpg


CITES SELECCIONADES DE LES ESCRIPTORES:


ROSA MARIA SERRA (1962), RAONS D’ESTAT
"El dia que vaig tornar al meu país, ja no era jove ni em sentia pletòric d’esperança i d’ingènua il•lusió; però estava força content. M’estranyà que els carrers fossin plens de gom a gom com mai no els havia vist durant els meus quaranta-cinc anys de vida a la ciutat. En arribar al centre, vaig observar que una munió de gent s’anava a la plaça de Catalunya i, encuriosit, vaig atansar-m’hi tot i anant carregat de bosses i desitjós d’arribar al meu apartament al més aviat possible. Feia fred i humitat, però això no em venia de nou."

MERCÉ RODOREDA (1908-1983), QUANTA, QUANTA GUERRAmerce_rodoreda.jpg
"Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia. Quan feia enfadar la meva mare, deia, mig girada d’esquena, sembles un Caín. En Josep tenia una cicatriu a la cuixa esquerra, a la part de dintre, en forma de peix, que feia riure."

Andrea Rodriguez De Gracia 4.C
Fragment de La Plaça del Diamant
Mercè Rodoreda
"Quan vaig dir, ¿què feu?, els coloms es van esverar i van alçar el vol i topaven per les parets. I el nen, amb les mans al cap, es va posar a plorar. I la feina que vaig tenir per poder treure aquells coloms d'allà dintre... ¡I la gran comèdia! Es veu que ja feia temps que, als matins, els coloms eren amos del pis quan jo era fora. Entraven per la galeria, corrien pel passadís, sortien pel balcó del carrer i tornaven al colomar fent la volta. I era així que els meus fills havien après a estar quiets, per no espantar els coloms i tenir la seva companyia."


  • "El baix de la faldilla se m’havia tornat negre, sentia el foc als ronyons i, de tant en tant, una flama em mossegava el genoll. Em va semblar que les cordes que em lligaven ja estaven cremades. I aleshores va passar una cosa que em va fer estrènyer les dents: els braços i les cames se m’anaven escurçant com les banyes d’un cargol que una vegada havia tocat amb el dit, i a sota del cap, allà on el coll s’ajunta amb les espatlles, sentia que una cosa s’estirava i em burxava."
  • Un fragment de Mercè Rodoreda-La Salamandra, seleccionat per Ana Camacho Arnáiz 4ºC
mala_memòria_Maria_Aurèlia_Capmany.jpg
Fragment de Feliçment, sóc una dona.
Maria Aurèlia Campany
"No em va renyar quan vaig arribar a casa. Potser tampoc no havia vist mai massa clar quins avantatges podia treure de la meva estada en aquell llunyà convent. No va voler aclarir què havia passat, què havia motivat la meva expulsió del col·legi. Va asseure's a l'altre cantó de la taula, va mirar-me amb un posat del qui calibra quina mena d'animal té enfront seu i en mesura l'envestida. I després de deixar de mirar i passar una bona estona trinxant tabac que estenia sobre la taula i feia una pudor molt forta, àcida, va alçar de nou els ulls, va fer una ganyota que semblava un somriure i va dir:

—Et buscarem una feina, ara. Som treballadors nosaltres, sents?

La dona de l'avi va riure.

—Ja seria hora —va dir—. La tracteu com si fos una senyora. I em sembla que..."



Montserrat Roig,
Fragment de Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volenMontserrat_Roig.jpg

"Però sóc aquí per pregar-te, ara que m'he mort, que resis una mica per a la salvació de la meva ànima. No sé si es pot dir que al llarg de la meva vida he comès algun pecat greu, però, si de cas, no voldria presentar-me allà dalt sense ningú que m'ajudi aquí baix. També voldria estar una estona xerrant amb tu, perquè em temo que aviat faré malves del tot; has estat com una germana i, veuràs, allà dalt no sé ben bé el que m'espera."


ISABEL –CLARA SIMÓ (1943), EL MEU GERMÀ POL
"Pol té vint-i-nou anys i té la síndrome de Down. És com una criatura petita però amb un cossot enorme. La mama se'n queixa sovint i diu que tothom diu que són tan dolços, els de la síndrome de Down, però que a ella li ha tocat l'excepció, i aleshores sospira. I no és que no sigui dolç, però també es impertinent i té enrabiades i és tossut. I és molt, molt pesat. Perquè tothom, tingui la intel·ligència que tingui, té virtuts i defectes."
La_Nati_Isabel-Clara_Simó.gif








CITES DESTACADES


Raquel Sánchiz Benavente 4ºC

- " A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel" (Cita seleccionada com la millor per 4t ESOC)

(Maria Mercé Marçal)

Esther Pla, 4t C

"No podia matar ni un colomí perquè els crits i els plors dels nens enfonsaven la casa." (De La Plaça del Diamant, 1962) Mercè Rodoreda."És una carta abrandada, amb unes imatges tan belles com les dels versos de Campoamor". (Del llibre Ramona,adéu. Barcelona: Edicions 62, 1972) Montserrat Roig.

"He pensat tants cops aquesta carta, i he rumiat tant la manera com t'ho diria (miraré que em comprengui, procuraré no ferir-la, seré ferm i delicat alhora, etc., etc.), que a la fi m'he decidit a tirar pel dret. "(Rosina, my darling) Isabel-Clara Simó.

"La substitució del sentit sacre pel consumisme desaforat no em sembla que hagi modificat gran cosa la condició humana, no li ha atorgat més llibertat, ni més capacitat hegemònica." (De La meitat de l'ànima, 2004) Carme Riera.


"Va asseure's a l'altre cantó de la taula, va mirar-me amb un posat del qui calibra quina mena d'animal té enfront seu i en mesurà l'envestida." (Del llibre Feliçment, sóc una dona. Barcelona: Nova Terra, 1970) Maria Aurèlia Capmany.
Andrea Rodriguez de Gracia
"¡Això són coloms de presó!"
Frase del fragment: La plaça dels diamants
Mercè Rodoreda

"—Ja seria hora —va dir—. La tracteu com si fos una senyora."
Frase del fragment: Feliçment, sóc una dona
Maria Aurèlia Campany

"Diuen que la felicitat no té història, i jo crec que el que no té és color."
Frase del fragment: Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen
Montserrat Roig


Mercè Rodoreda:
Escric perquè m'agrada escriure. Si no em pareguera exagerat, diria que escric per a agradar-me a mi mateixa.

Josefa Contijoch:
Començaràs a comprovar: realitat i desig són enemics. Es porten la contrària

Isabel Clara Simó: "Els hòmen han tingut una educació de pati d'escola"

Maria Ibars:
El llenguatge de les ones és d'entendre universal.


Sara Diaz



-"Els homes han tingut una educació de pati d'escola"
-"En comptes de recuperar memòria històrica l'estem perdent'
(Isabel Clara Simó)


Laura Belenguer de 4º B

"Així estava jo per dintre: amb armaris al rebedor,... i tot desordenat..." (La plaça del Diamant, Merçé Rodoreda)


lamis odeh



"Potser,l´alegria només la viuen els que són incapaços de definir-la" Montserrat Roig
"Anna és la bondat, sí..., com el plat de sopa que cada dia et posen a taula." Mercé Rodoreda, Aloma
"Jo m'inclino també.Però no temo.Allà en la meua densa flora vaig dormida tancada en paisatges de cretona com en reals,sòlides presons" Maria Beneyto,Sonàmbula

Maria Pascual (4º C )
  • Rosa Maria Serra (Raons d’estat)
El dia que vaig tornar al meu país, ja no era jove”

  • Isabel-Clara Simó (El meu germà Pol)
“La mama diu que són tan dolços els de síndrome de Down”

  • Carme Guasch (Amat i amic)
“Escrita en llengua remota
que és mare de tots els mots”

Alberto Soriano(4ºC)

"Quan escrivim, compartim, amb les paraules, tot el que hem vist, el que hem somiat, el que hem pensat i el que hem sentit. La paraula ens
aproxima, ens fa solidaris".ISABEL-CLARA SIMÓ

Jéssica García Giménez (4ºC)
"La mort va fugir per el cor, i
quan no vaig tindre la mort dins,
em vaig morir." (La mort i la primavera, Mercé Rodoreda)

Vesela Vladimirova Pavlova- 4t C

-" L'home d'avui no és heroic. En té prou amb sentir-se poderós."
- "Escric perquè m'agrada escriure. Si no em pareixera exagerat, diria que escric per a agradar-me a mi mateixa."
(Mercé Rodoreda)

- " A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de clase baixa i nació oprimida i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel"
(Maria Mercé Marçal)

’’MariaMerçè Marçal :Cau de llunes :’’ Drap de pols, escombra, espolsadors, plomall raspall,

tregall d’espart camussa sabóde tall, baieta, lleixia, sorra, i sabó de pols, blauet, netol galleda.''
Melissa Olmedo Ruiz 4ºC

external image cleardot.gifAndrea Gascò i



Maria Aurelia Campany : "De sobte,vaig pensar, mai no serás una dona com cal, passi el que passi farás el que vols fer"

Ana Benetó 4ºC
"I damunt de les veus que venien de lluny i no s'entenia què deien, es va alçar un cant d'àngels, però un cant d'àngels rabiosos que renyien a la gent i els explicaven que estaven davant de les ànimes de tots els soldats morts en la guerra i el cant deia que miraren el mal que s'havia fet i que tots havien de resar per a acabar amb ell" (Mercè Rodoreda, La Plaça del diamant)
No l´he triat per res en particular, simplement perquè és fàcil d´entendre. Els àngels que han matat han baixat per a dir-los que acaben ja amb el mal.

"Tots, en el fons, continuem esperant una carta que mai arribarà; i, encara que ho sabem, no per això deixem de mirar la bústia cada dia ni d'inventar-nos l'esperança que eixa carta impossible bé poguera canviar la nostra vida."

Carme Riera

Sempre en el nostre interior hi ha un poquet d´esperança per alguna cosa que en agradaria que passara però que segurament no passarà, alimentem la nostra felicitat pensant que potser, algun dia...
Somiar es gratis.

"Fregàvem i fregàvem, orgulloses de poder portar a casa uns quants gallets."
Gema Pascual



SELECCIÓ DE POEMES QUE ENS AGRADEN:




Lola Andrés

El temps



Aquest vidre que em salva

dels crits perduts per l'aire, anant-se'n no sé on;

els reflexos de llum que el talla en traços

del miratge que dins, a soles, parla;

la seua vacuïtat d'objecte en calma,

em fa estimar el temps: au intocable.



Jo, des d'ací me'l mire

com el cristall esbossa la quietud:

lluu un mirall de signes

que custodien, morts, l'ànsia, la vida.



I estime, quasi més que aquesta inèrcia estranya

que en respirar em mira,

la llum desesperada, el brau furiós

del temps que em torna un cèrvol d'entusiasme

i alhora un cuc de fang, prop de l'infern.





Símil

A Carles Belda



Sovint, si escolte atenta

la marxa intranscendent

del riu, repare -sense sorpresa,

laxa- en l'empenta subtil

que alguna força

transmet per dins de l'aigua.

Sembla que, des del fons,

la terra amb punys

de pedra atiara el líquid

i li afegira un geni inusitat.

Llavors, tot el corrent

s'afanya a estirar-se

brau i, a corre-cuita, allargassada

imatge de càntic imperiós,

truca a les portes

de la natura mansa.

Aquest bramar, la força inabastable

de la deriva, em tesa

la sang, i als punys estreny

el poder mil·lenari

del meu fons extingible.









Lola Andrés, València, 1961. Llicenciada en filologia hispànica per la Universitat de València. Premi Gerardo Diego de la Diputació de Sòria pel llibre Moléculas y Astros, primer accèssit del premi Ciudad de Las Palmas de Gran Canaria per Materia. Amb Jocs de Llum, el seu primer llibre en català, va guanyar el premi Alfons el Magnànim València de Poesia 2006. Els poemes aquí editats pertanyen a aquest llibre.






Laura Belenguer Sanjaime 4ºB:

M'agrada perquè l'autora expressa de forma molt detallada el seu sentiment de por.



Paper de vidre

Com el paper de vidre que talla

per les vores de les pàgines

on cada nit escric algunes histèries

per matar-me els fantasmes

com qui fa un crucigrama

o com qui creu en alguna divinitat i l’adora

o com qui repassa l’agenda del dia que comença,

així jo escric els meus poemes.

I arriba el moment més emotiu:

la sang del tall a la carn del dit

del finíssim límit de la pàgina

on cada nit escric

les pors que m’aturmenten

i que mai no dic,

els versos fets carn dins l’ungla de la mort.

Ja se sap:

Al trosset de vidre que més talla

hi escriuen poemes els poetes

Àngels Gregori. Inèdit



(María Pascual 4ºC)





He escollit aquest poema d'Àngles Gregori perquè, em recorda al meu poble i m'agrada molt. També estic d'accord amb ella que les primeres experiències es viuen al poble.








OLIVA, Àngels Gregori




Al poble es va quedar la meua adolescència

guardada en una caixa de llumins.

També es va quedar l’ànsia

de totes les meues primeres coses:

el primer porro

el primer amor

el primer dolor

el primer poema

la primera moto

el primer cinema

el primer viatge

l’últim any a l’institut.

Al poble es va quedar la llengua de la meua infantesa,

la del color de les cama-roges i l’aspror dels llicsons,

la que encara ara, quan la parle a Barcelona, no m’entenen.

Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres

on passàvem els estius la família,

que també es quedà,

i amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes.

Al poble es va quedar la placeta,

que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat,

i que per mi, dir placeta és com si per exemple Brines,

digués l’Elca, o Josep parlés de La Drova.

Al poble es va quedar la meua col·lecció de fòssils

trobats a les muntanyes de la Font de l’Om.

I es van quedar els horts on anàvem

en eixir de classe en el temps de l’Institut

que ara el tombaran perquè l’esclerosi dels anys

ja no l’aguanta.

I es van quedar els avis

i es va quedar ma mare i es va quedar mon pare

i es va quedar ma tia i també les meues cosines.

I van reparcel·lar els camins d’El Tou,

els que de petita em duien directament al blau del mar,

com l’entrada amb vaixell, a la matinada,

al Port de Palma de Mallorca.

Al poble es va quedar la il·lusió,

la meua, la d’anar-me’n a Barcelona i tornar,

encara ara, per veure el poble amb la distància

justa que em pertoca,

la d’estar allà sense poder deixar d’estar ací.

I ara que tot això em passa,

ara que vaig, i vinc, i torne entre les meues coses,

pense que, Barcelona, per a mi,

és una cosa molt important:

és saber que sempre puc tornar a Oliva.





Maria Mercè Marçal


http://www.escriptors.cat/autors/marcalmm/pagina.php?id_text=2137



Esther Pla

M´ha agradat el poema perquè és molt fàcil d´entendre i m´ha agradat la comparació que fa d´un assassí quan torna al lloc del crim i quan una persona torna al lloc on s´ha enamorat. (lamis odeh)



Com l'assassí que torna al lloc del crim

havent perdut memòria i oblit

i en el llindar troba qui creia mort

i se'n fa esclau sense saber per què

i es torna gos, i li vetlla el casal

contra la mort, contra aquest lladre absent

que pot robar-li el preu del seu rescat,

així tornava jo al lloc de l'amor.



Esteban Serrano Castelló 4 ESO B:

  • CAU DE LLUNES
  • Drap de la pols, escombra, espolsadors,
  • plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
  • sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
  • i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
  • Cossi, cubell, i picamatalassos,
  • esponja, pala de plegar escombraries,
  • gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
  • Surt el guerrer vers el camp de batalla.





Maria-Mercè Marçal




Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,

el cartipàs vençut, la tarlatana vella.

I baixaré les graus amb vestit d’alegria

que hauran teixit aranyes sense seny.



Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.



María Mercè Marçal, Bruixa de Dol



Poema de Maria Mercè Marçal-Melissa Olmedo 4ºC. El podeu trobar, amb altres porems de l'autora i un vídeo, en:


external image cleardot.gif

http://www.fmmm.cat/musica/

MARIA-MERCÈ MARÇAL, Catorze poemes, catorze cançons

external image cleardot.gif

''La lluna de porcellana''



Perquè avui feia el seu ple

la lluna se’ns posa a taula.

Quin pany de cel de quadrets

de cuina les estovalles!

En acabat de sopar

l’amor ens tira les cartes.

Al primer tomb de la sort

la color se’ns trasmudava.

Al segon, els gots de vi

tacaren les estovalles.

Al tercer se’ns va trencar

la lluna de porcellana.









Juan Veracoechea 4ºB: He triat este poema perquè té molt de sentiment i amb ell l'autora demostra que té moltes habilitats literàries:








Quan, enmig del desglaç,






el riu remunta






cap a la deu,






i el seu curs foraviat es peix






com un mirall






del teu rostre, i me’l torna,






enllà de tu,






convertit en tenebra






i esglai opac...






Que em neixin ulls de cega,






uns ulls vivents






al cap dels dits






per llegir-te i no perdre’m






en el vell simulacre






sense contorns






que com un gorg devora






la meva nit.




M’agrada perquè comença a descriure a la dona relacionant-la amb coses naturals, com per exemple un riu o un peix. M’he donat compte que tots els poemas de Maria Mercè Marçal tracten d’un tema amorós i el que més m’ha agradat ha sigut aquest. L’he trobat en: http://www.barcelonareview.com/



HE TRIAT AQUEST PERQUE ÉS UN DELS ÚNICS QUE HE ENTÉS I PERQUE M'HA FET GRÀCIA (DANIEL CAMARENA MARTÍNEZ 4ºB): POEMA Mª MERCÉ MARÇAL

Tinc els ulls de fusta.

De tant en tant, un cuc hi plora.



Ana Benetó: m'agrada perquè (crec) que parla de com es va morint i m'agrada la manera en què ho relata.

La mort t’ha fet escac i mat sense retop.

I de retop a mi, des del fons del mirall

que se m’encara, clos: no hi val amagatall.

Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.



Sento l’udol del ca i el plany del llop.

El galop desbocat de l’hora i el cavall

del record que ens calciga, ja ni cassigall

del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.



No sé sortir d’aquest carrer tallat

a sang pel mur on les ombres m’endolen

i on estrafaig només ganyotes de penjat.



I on et veig, cec als dies que s’escolen

sense donar-nos treva, en el tauler marcat

de la Mort, que ens ha fet escac i mat.



Maria Mercè Marçal



Esperanza Luque Ruz, poema escrit per: Maria Mercè Marçal:





He triat aquest poema de Maria Mercè Marçal perquè m’agrada el tema principal del que es parla: l’amor. Però no és sobre un amor embafador, platònic o, inclús, prohibit. És realista, en el qual la protagonista escriu que sempre sofreix a causa de l’amor pel seu estimat. Crec que és un dels millors poemes de Maria Mercè Marçal. L'he trobat ací:
http://www.barcelonareview.com/46/c_mmm.htm









No sé estimar-te sense el feix

d’ombra que em fa gep a l’esquena

-com la deixalla més obscena

a contrallum del cant que neix.



No sé estimar-te sense el pes,

pes mort que llasta barca i ombra

-com l’ala estèril del pesombre

a contrallei del somni tes.



No sé estimar-te sense mort:

salpa l’amor, foll com un rei

que, enverinat, cerqués remei

que l’alta nit i fora port.



A contra-llum, a contra-llei/ no sé estimar-te sense mort.



Erika Navarrete Guamán

"Diré el que més m’agrada de tu: barca

llengua, tendresa, ulls, genives, cingles,

dents, duna, pena, lluna, pit, oratge,

natges, somriure, dits, desig, cintura,

pell, arbre, boca, cabells, risc i ventres,

foscor, follia, raó, rella, sexe..."

Maria Merce Marçal



INDIRA QUEVEDO LARA 4ºB: PENÈLOPE- Mercè Rodoreda, Agonia de llum. (Mon d’Ulisses)





La mel dintre la gerra s’ha espessit



i els brots que vas deixar fan ombra llarga.



Oh xaragall lluent! La seda blancaserà la lluna de la meva nit;



l’arbre cairat, capçal del nostre llit,



estén encar un pensament de branca.



Esquerpa, sola, tota fel i espina,



faig i desfaig l’absurda teranyina,



aranya al·lucinada del no-res.



Un deix d’amor arran de llavi puja



i mor com una llàgrima de pluja



al viu del darrer pètal que ha malmès.



Ana Camacho Arnaiz; el meu poema de Mercè Rodoreda

L´he agafat perquè m'ha donat a entendre que és una persona que somia ser lliure i quan es desperta es dóna compte que tot era un somni i que ha de tornar a la realitat.



GRANOTA

Vaig adormir-me capgròs

i m'he despertat granota;

castigo sense repòs

l'aigua dura amb llarga pota.

De l'herba faig el meu jaç

si massa llot m'engavanya,

i ric quan dalt d'una canya

dorm la lluna sense ras.

Dolça, dolça. Aigua dolça

treballada a cops de colze

des del meu primer matí!

Quan el cel és porcellana

el rossinyol m'encomana

ganes de raucar i morir.



Fabrizio:

Rosa

Exhausta rosa pura, ardència setinada

d'innúmers pètals dats al matí candorós,

duus un perfum de nits feixugues d'estelada

entre llunes passives i vacil-lants verdors.



Fràgil al sol, de perles, de diamants cansada,

un vol d'ocell escampa la teva lluïssor;

oh, la breu innombrable en la tenebra nada,

tanta claror rotunda et corba de dolçor.



Sang de la tarda llences en giravolt de fulles,

adéu als cels nacrats, en expirar despulles

el teu esclat de porpra, el teu tresor de foc.



Fremeix un darrer pètal tenaç en son reialme,

només e t resta el cor i I'implacable joc

de llunes i llavors dins I'hivern blanc de calma.



Merce Rodoreda



Jéssica García Giménez; 4ºC:

Poema de Mercè Rodoreda - Papallona
Collí dos pètals de rosa



un ángel, i els va bufar;



un altre, com qui no gosa,



amb l'arc iris el pintà.

Volo damunt la flor morta,



jo, flor viva i vacil·lant;



i si vull, de tant en tant,



fulla sóc, en branca forta.



Ocell voraç, de vegades,



medita vils emboscades



pressós de bec i amatent:



però inconscient i atordida



li defujo l'envestida



i no pas expressament.





Nerea Barberá Garrido 4ºB



Maria Beneyto:

Ells van tindre solament el gran silenci.

Solament una ferida al costat de la terra.

Òssos que hi ha que oblidar.

Morts d`Espanya a qui ningú dona nombre de morts.





Selecció de Sara Díez:

RECERCA de Maria Beneyto


Caldria anar amb peus de neu, petits,

a saludar l’intacte de l’aurora.

A deixar-li la pau dels rams més tendres

caldria anar amb passos fets de flor.



(Després, derrocar arbres plens de nius

per a les creus de mort, per als incendis.

I remoure al fosc cec tristors pregones

esbrinant bé després què és un ocell.)



Caldria que a la set d’un cigne blanc

refrescàssem les tèbies alegries.

Caldria recercar els capolls tímids

per al gran desdejuni del matí.



(Després, tornar al fum. Desfer sorolls

per als infants que avui han de morir-se.

Després, girar-se a Déu i preguntar-li

per aqueixes angúnies innocents.)



Caldria anar, curant de no ser vent,

on les plomes voldrien formar ales.

Caldria anar al túnel de les brises

a cercar les maragdes envoltants.



(Després, alçar les mans, aquestes, brutes,

interrogant per què, per què. Clamant.

Després, cridar fins a quedar-se tous

deixant a Déu el buit. A ses paraules.) 






SIRENA de Maria Beneyto


Ara vinc a la mar, junt al misteri.

Ara que ja és la platja nua i tendra

meua només, sense terrestres passos.

(La mar reconeixent-me com a filla...)



Dient mar a la mar, jo li dic mare

sense llavis ni veu, i estenc els braços

a l’aire fronterer en el silenci

del món que ja no és meu, clos al deliri.



Dona de carn ací, dona de terra.

Ai ciutats de corall i flors marines, 


món de l’aigua perdut sens reencontre,

companyes fluvials, no retrobades!



Ací estic. Escolteu-me. Ja sóc sola.

Vinc una altra vegada plena d’ecos

a dir-vos la paraula... Ja sóc sola.

Ja no obrirà mai més porta l’exili?



Si poguésseu saber-ho! Al pleniluni

tot és mar dins de mi, tot marinada,

tremolant en les venes on sou vida.

Mar cridant i cantant, plorant, creixent-me.



I a la líquida porta està el silenci.

Murs vivents per a mi d’aigua tancada.

Ja no puc tornar més. ¿On sou, amigues?

¿On és la flor dels vostres cants nascuda?



Sóc criatura d’aigua en l’enyorança

i a penes tinc de mar els ulls i els somnis.

Germanes mudes ja sota les ones, 


¿sóc sola ací, sola en la mar per sempre...? 






Isabel Garcia Canet:

Pensar-te és perdre't

sota les aigues voler

tornar als arrels de l'arbre

que et portaren un dia

no saps bé quin de tots a conèixer-te.



OPINIÓ de BEATRIZ GILABERT PÉREZ 4º ESO. B

He seleccionat aquest poema perquè dels pocs que he trobat a sigut el que més he m’agradat, l’autora expressa molt bé els seus pensaments ja que diu la forma que té de veure la vida.

Aquest poema transmiteix molta frescura, alegria i agraïment pel seu treball.

L’OFICI DE VIURE

Viure és cercar el plaer de l’ofici

treballar les hores com l’artesà la forma,

l’ermità el silenci,

el vianant el trajecte,

l’amant la fosca.

Predir el vol llunyà de la tempesta com l’au,

emigrar amb l’agilitat de l’ull

que apadrina el paisatge

desposant-lo al calaix amb el desordre just

per vèncer la misèria.

Emfilem-nos a l’heura de ferro

i dibuixem el color del vi,

fermentats ens sabrem al moll de la paraula

tastarem el blanc, el negre, el rosat,

parlarem de l’ofici; si en calen més hores.

Isabel García Canet